jueves, 13 de febrero de 2014

UNA REFLEXIÓ A FAVOR DEL DIÀLEG

Rajoy mana, no dialoga. Nega la nova realitat catalana, es tanca i espera (o prepara) "el despertar del nacionalisme espanyol". Els socialistes, desconcertats, arriben molt tard amb una reforma constitucional i queden fora de joc.  Els sobiranistes catalans s'acomoden, en comptes d'exigir diàleg a Rajoy, amb totes les forces cíviques, socials i culturals i amb la realitat política catalana en la mà. 

Entre la raó democràtica i la raó d'Estat

el xoc de legitimitats

"Si el 90% del Parlament de Catalunya decidís la independència, seria legítima des de punt de vista de majories i minories, però no des de punt de vista de prendre aquesta decisió", va dir l'ex president del govern d'Espanya, Felipe González davant el president de la Generalitat, Artur Mas. Un xoc de legitimitats.

Mas entén Catalunya com a una nació que vol ser un Estat  i depenent del resultat d'una consulta -no vinculant- iniciar una negociació amb l'Estat espanyol per fer una nova relació amb Espanya associant-se o independitzant-se.

En canvi, González concep Catalunya com a una comunitat autònoma que forma part de la nació espanyola, amb les seves singularitats, i subordinada a l'Estat espanyol mitjançant la Constitució i les lleis.  Per tant, per a ell, Catalunya no té legitimitat per decidir si vol o no ser independent, ni dret d'autodeterminació, i en el hipotètic cas, no desitjable, de decidir haurien de fer-ho tots els espanyols.  

una majoria social ja no creu en l'Estat espanyol

El "no" rotund a una consulta sobiranista del govern de Rajoy i del PSOE, no deixa gairebé marge per iniciar un diàleg sobre la realitat posada damunt la taula en les eleccions del 25-N (2012), quan els ciutadans van triar una majoria política clara que expressament va postular la revisió de la relació política de Catalunya amb l'Estat espanyol.

Aquest fet incontestable va ser confirmat pel Parlament en diverses resolucions el 2013 i 2014 corroborat, fins ara, per totes les enquestes d'opinió. Aquesta és la realitat política ineludible, determinada pel creixent malestar dels catalans que va començar a l'inici del 2000, va esclatar amb la sentència del TC el 2010 -en la manifestació del 10-J-, es va ampliar en la Diada del 2012, consolidant-se en el 25-N, i reafirmada per les decisions del Parlament durant el 2013, la Diada del 2013, i totes les enquestes d'opinió.

Aquesta és la nova realitat que Rajoy no reconeix

Una realitat que va néixer de la ciutadania, no dels partits sobiranistes, siguin o no independentistes. I és aquest l'element nou i que li dóna consistència a l'actual procés d'autodeterminació. Hi ha una majoria que ja no creu el statu quo actual i vol canviar la naturalesa política  de la relació amb l'Estat espanyol (cap a una relació d'Estat associat o independent).

la qüestió és la consulta
 
El PP y PSOE a Madrid i el PPC, PSC i Cs a Barcelona demanen a la Generalitat que abandoni aquest procés cap a la consulta sobiranista per iniciar un diàleg, en canvi el govern català i els partits sobiranistes demanen un diàleg amb el govern d'Espanya per acordar una consulta.  

Així, doncs, el gran problema per a l'Estat és la consulta, no la hipotètica independència. Encara que aquesta no sigui jurídicament vinculant, acceptar-la és el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític sobirà i, per tant, com a una nació (sense estat propi) amb legitimitat per reclamar i negociar un canvi del estat polític actual.

La consulta inacceptable pel PP i el PSOE en el Congrés dels Diputats

La consulta sobirana és la expressió democràtica del moviment social i polític que s'ha produit en els últims deu anys. És la resposta a la decisió de l'Estat espanyol d'anul·lar el referèndum estatutari aprovat pels catalans. És la demostració fàctica de la desafecció dels catalans (difícilment reversible) de la qual va parlar l'ex president de la Generalitat, José Montilla, fa més de tres anys, no escoltat ni pel PSOE i menys pel PP.  

Rajoy, cap a una Espanya gran i única

Aquesta és la realitat que no accepten els que s'oposen a la consulta. I si la Generalitat abandonés el procés, com és el que demanen, els catalans ja no retornarien a la depressió d'altres vegades, sinó que, el més probable, és que s'iniciaria una lluita política més complexa, on el moviment sobiranista, amb un gran suport ciutadà i polític, ocuparia l'espai públic amb la senyera de la desobediència civil.

Rajoy no vol parlar ni dialogar ni menys negociar sobre la consulta (tampoc de reformes constitucionals federals).  La seva política, en plena marxa, és la recentralització de l'Estat i per tant aprofundir les retallades competencials de les comunitats autònomes. Així espera consolidar un Estat amb forts components autoritaris (retallades de drets ciutadans) i garantir l'avenç cap un model de creixement neoliberal (dret socials precaris).

Per tot això compta amb majoria absoluta i una oposició parlamentària dèbil i amb escassa credibilitat ciutadana. En aquest context, per què la Generalitat hauria de renunciar a la seva política sobiranista de caràcter democràtic i pacífic?  Seria un suïcidi polític amb l'agreujament d'obrir les portes a un període d'inestabilitat política.

diàleg sobre una nova realitat

El raonable seria obrir un diàleg a partir de la nova realitat catalana, negar-la és un camí cap la sortida autoritària, el despertar del nacionalisme espanyol, va dir Felipe González. El punt clau és assumir que la relació passada, de tires i afluixes, s'ha trencat, i caldrà arribar a una nova relació Catalunya-Espanya i qualsevol proposta haurà de passar per una consulta o referèndum català.