martes, 14 de enero de 2014

EL "SI" DE ROS I EL "NO" DE SÁNCHEZ-CAMACHO

El projecte polític del PSC s'ha desplaçat cap a Madrid: la reforma federal de l'Estat espanyol. La consulta sobiranista és un obstacle que cal desfer-ho, "sí o sí". Ni cap diàleg ni competències per fer-la. La perspectiva és afirmar una idea federal en el PSOE, que aquest guanyi en 2015 i pactar una reforma constitucional amb el PP ... ¿federal?

les fronteres de l'actual cicle polític

El "sí" de l'Alcalde de Lleida, Àngel Ros (PSC) i el "no" de la diputada Alicia Sánchez Camacho (PPC) a cedir les dades dels padrons municipals per fer la consulta simbolitza la línia divisòria de l'actual cicle polític català obert el 25 de novembre de 2012 i que es tancaria amb la consulta del 9 de novembre de 2014.

Ros, cap d'una de les tendències catalanistes crítica a la direcció del PSC, va acceptar la realització d'una consulta sobiranista pactada i legal, com la compromesa per la Generalitat, en canvi la cap del PPC va plantejar boicotejar-la i va invitar al PSC a fer el mateix, però la direcció va dir que no es pronunciaria.

Ros va buscar l'acord amb Navarro, però...

l'abandó del catalanisme polític

Tanmateix, el PSC, el PPC i Ciutadans sí que s'oposaran a la proposició de llei, mitjançant la qual la majoria sobiranista demanarà al Congrés dels Diputats que delegui a la Generalitat les competències per fer un referèndum sobiranista. 

El PSC se sostraurà a sol·licitar aquestes competències, perquè considera inacceptable una Catalunya sobirana, que des de si mateixa, amb independència de la resta d'Espanya, s'acosti a l'Estat per acordar una consulta sigui per refer un nou pacte (encaix) o per independitzar-se.

Navarro no reconeix els canvis

La nova conducció socialista no considera la nova realitat creada amb la desafecció profunda i estesa en la societat catalana. La mateixa anunciada per l'ex President Montilla en 2010 i que el govern de Zapatero no va voler reconèixer.

No reconeix que en el Congrés dels Diputats el PSOE i PP, sota la influència d'Alfonso Guerra, va retallar aspectes fonamentals de l'Estatut i després el PP va rematar-ho aconseguint que el Constitucional anul·lés el què la societat catalana havia aprovat en un referèndum.

Tampoc registra l'autocomplaença de Zapatero després de la sentència del TC, i el seu incompliment de restituir el capítol de Justícia de l'Estatut amb una llei simple. La directiva de Navarro parla de l'actual cicle d'autodeterminació como si aquest fos una construcció temerària de Mas i Junqueras.

primeríssim pla d'una nova realitat de la qual Navarro no és fa càrrec

el sobiranisme català, el principal adversari

Així, el PSC, davant l'auge independentista, el qual es va estrenar-se en  el 10-J (2010), ha quedat perplex un temps i sota la direcció de Navarro s'ha desplaçat cap el PSOE abandonant la seva ànima catalanista. 

El Nou PSC va deixar de pensar políticament des de Catalunya, com a subjecte polític sobirà que busca un nou pacte amb Espanya, i va passar a pensar a partir d'un PSOE que acabi promovent una reforma de l'Estat espanyol en un sentit federal.

Per a aquesta política, el seu principal adversari és el sobiranisme català. Per tant, no li convé un acord entre Catalunya i l'Estat sobre un referèndum sobiranista. Per això el PSC s'oposarà a la votació de dijous, coincidint amb el "no" del PPC de Sánchez Camacho, tal com Pérez Rubalcaba coincideix amb la decisió de Rajoy: "la consulta no es farà".  










  

domingo, 5 de enero de 2014

DIÀLEG, A QUI LI INTERESSA?

El diàleg polític és considerat una pràctica democràtica per conduir conflictes. A Espanya, avui, és gairebé inexistent. Rajoy es nega a fer-ne ús per tractar la qüestió catalana. Mas ho demana tèbiament. Per què el sobiranisme -compromès amb una consulta pactada- no l'exigeix per arribar al referèndum, mobilitzant la diversitat política, social i cultural de la societat catalana?
 
sense diàleg no hi ha consulta pactada

El govern del PP es nega a dialogar amb el govern de CiU sobre com resoldre la crisi entre Catalunya i l'Estat. Així, pretén neutralitzar la iniciativa catalana de realitzar una consulta pactada amb el govern d'Espanya. Sense diàleg no hi ha acord i sense acord no hi ha consulta pactada, com estableixen les dues declaracions sobiranistes votades pel Parlament català.

Així doncs, sorgeix la pregunta de si la Generalitat, el Parlament, els partits sobiranistes i l'activa societat civil catalana estan o no disposats a lluitar per trencar el tancament del govern de Rajoy. Exigint-li diàleg, sota pena de pagar un alt cost polític al continuar negant-se a obrir diàleg sobre la consulta sobirana. 

Fins ara, ningú sembla dissenyar una estratègia de mobilització nacional que intenti remoure la resistència de Rajoy. El President Mas deixa entreveure que podria, en comptes de consulta, fer eleccions plebiscitàries. El seu soci, Oriol Junqueras, parla de fer una consulta sense un pacte amb Madrid o recórrer a una declaració unilateral d'independència.

Europa considera un assumpte intern el conflicte entre Espanya i Catalunya

el diàleg com a senyera dels sobiranistes

La fermesa de Rajoy de no dialogar amb Mas i la tebiesa de Mas per demandar diàleg a Rajoy, dóna força a la consigna: "la consulta no es farà". Més encara, si CiU no recolzés una consulta sense l'aprovació de Madrid.

Aleshores, per què no aixecar com a objectiu el diàleg sobre la consulta per aconseguir-la?  Per què no estimular a la diversitat de la societat catalana a que es mogui en l'espai de les xarxes socials, de les ciutats i pobles, i de les institucions de tota mena per aconseguir obrir un diàleg amb el govern d'Espanya?

Què passaria si una majoria abrumadora, mitjançant moltes formes, demanés al govern central la seva obligació democràtica d'obrir un diàleg per acordar una via de solució a la crisi política entre Catalunya i l'Estat?

EL diàleg polític és una pràctica valorada per l'opinió pública  europea

davant dels ulls d'Europa

Espanya i Catalunya estan sota la mirada atenta d'una Europa que reconeix el conflicte com una qüestió interna. Una aposta ferma pel diàleg o pel desbloqueig de la resistència per acordar una forma democràtica de resoldre la crisi política, seria un factor important per la creació d'una opinió pública a Europa i els seus governs.

En aquest cas, el diàleg no és un assumpte de Rajoy i Mas, sinó dels que volen un referèndum democràtic amb garanties per a tothom, per oposició als qui busquen la subordinació a una lectura autoritària de la Constutució del 78, pactada entre franquistes i demòcrates.

Però, a qui li interessa el diàleg entre el govern central i la Generalitat? Els independentistes gairebé ni pronuncien la paraula, com si fos incòmoda o pitjor, inútil; els socialistes, de la tercera via, la pronuncien massa, però paradoxalment s'aïllen convirtint-la en retòrica política; i la dreta espanyolista, la pronuncia sense contingut, utilitzant-la com a pretext per seguir imposant.