Igualar el dret a decidir i independència debilita el procés d'autodeterminació. Cap la meitat d'any, no hi ha un front polític i social amb una estratègia compartida per conquerir el dret a decidir. La diversitat política i la unitat per arribar a una consulta, requerirà d'una pregunta, de debò, consensuada pel Parlament. En cas contrari, la legitimitat democràtica del procés quedaria tocada.
A més de cinc mesos d'aprovada la primera declaració sobiranista, el procés d'autodeterminació sembla empantanat, malgrat una segona declaració per incorporar al PSC, la creació d'un Consell de la Generalitat per a la Transició Nacional, una Comissió Parlamentària per estudiar vies per a la consulta sobiranista i el tràmit parlamentari d'una Llei de Consulta.
la debilitat del procés
En aquest període, sota la majoria política favorable al dret a decidir, apunta una gran debilitat en la conducció del procés. Els partits de govern, Convergència i Unió, divergeixen en la tàctica de com arribar a una consulta. A Convergència hi ha sectors, encara que minoritaris, en desacord amb el pacte amb ERC i, fins i tot, preferirien un canvi profund del model autonòmic abans que separar-se d'Espanya.
 | ||
| En CDC hi ha diferents visions sobre el procés del dret a decidir |
La tàctica d'Unió -posar l'acord amb Rajoy com a requisit sine a qua non per realitzar la consulta- s'acosta més a la posició del PSC a la del seu soci de govern. ERC, convertit en el partit fonamental, que sosté al govern, es veu obligada a fer gestos i avalar mesures econòmiques i socials que la distància de ICV i CUP.
El PSC, malgrat considerar el dret a decidir en el seu programa, però no el té dins les seves prioritats política i desconfia absolutament en l'eix CiU-ERC. ICV-EUiA entén la política nacional del dret a decidir lligada a una política social de creixement i defensa de l'estat de benestar, i les CUP són pocs considerades pel govern.
Així doncs, el govern de Mas, en tant que conductor del procés sobiranista, fins ara, no ha estat capaç de cohesionar un front polític nacional convincent, que, carregat de raons, per una banda, aconsegueixi empatia amb diversos sectors de la resta d'Espanya, i per una altra, desperti entusiasme i mobilitzi a una trama d'associacions i organitzacions de la societat civil catalana que amb creativitat animin l'espai públic i contagiïn i sumin als indiferents i dubtosos.
tendència a imposar o excloure
El govern de Mas amb el suport d'ERC, malgrat les dues declaracions sobiranistes, prefereix guiar el procés amb l'esborrany, qüestionat y corregit, de la primera declaració, és a dir, vinculant el dret a decidir dels catalans a la voluntat d'una part d'aquests com és crear un nou Estat independent en el marc europeu.
El consens del catalanisme és el dret a decidir per canviar el tipus de relació que Catalunya ha mantingut amb Espanya. La independència és la alternativa clarament expressada per ERC i les CUP, però no és l'única. Unió sosté la confederal, el PSC la federal. A Iniciativa hi conviuen independentistes i federalistes, així com a Convergència hi cohabiten nacionalistes independentistes i no independentistes. A més, el PPC i Ciutadans que representen l'statu quo.
Plantejar que el dilema és independència o statu quo (o el que és el mateix, sí o no) és, en principi, forçar la realitat política complexa que és Catalunya, una sort d'imposició o d'exclusió d'altres formes de canviar la relació Catalunya-Espanya. Aquesta visió de l'eix CiU-ERC impedeix avançar cap a un front polític cohesionat i convincent. També afecta la qualitat democràtica del procés.
construir un consens
El que seria convenient és reprendre les declaracions de sobirania i no continuar amb l'esborrany de la primera que confonia el dret a decidir (no aconseguit fins ara) amb la independència. L'objectiu d'ara és el dret a decidir, perquè sense el reconeixement garantit no hi haurà Estat propi ni dins (confederal o federal) ni fora (independent) d'Espanya.
El que és important és la participació de tots els partidaris del dret a decidir en una estratègia comú tant a nivell polític com social, molt diferent a les crides a sumar-se en forma subalterna al govern. Es tracta d'arribar a un consens semblant a l'aconseguit des de fa anys sobre la política d'immersió lingüística i que ara s'ha reafirmat davant la Llei Wert.
tendència a imposar o excloure
El govern de Mas amb el suport d'ERC, malgrat les dues declaracions sobiranistes, prefereix guiar el procés amb l'esborrany, qüestionat y corregit, de la primera declaració, és a dir, vinculant el dret a decidir dels catalans a la voluntat d'una part d'aquests com és crear un nou Estat independent en el marc europeu.
El consens del catalanisme és el dret a decidir per canviar el tipus de relació que Catalunya ha mantingut amb Espanya. La independència és la alternativa clarament expressada per ERC i les CUP, però no és l'única. Unió sosté la confederal, el PSC la federal. A Iniciativa hi conviuen independentistes i federalistes, així com a Convergència hi cohabiten nacionalistes independentistes i no independentistes. A més, el PPC i Ciutadans que representen l'statu quo.
Plantejar que el dilema és independència o statu quo (o el que és el mateix, sí o no) és, en principi, forçar la realitat política complexa que és Catalunya, una sort d'imposició o d'exclusió d'altres formes de canviar la relació Catalunya-Espanya. Aquesta visió de l'eix CiU-ERC impedeix avançar cap a un front polític cohesionat i convincent. També afecta la qualitat democràtica del procés.
 |
| La llengua produeix consens. Doncs, parlar més sobre el dret a decidir |
El que seria convenient és reprendre les declaracions de sobirania i no continuar amb l'esborrany de la primera que confonia el dret a decidir (no aconseguit fins ara) amb la independència. L'objectiu d'ara és el dret a decidir, perquè sense el reconeixement garantit no hi haurà Estat propi ni dins (confederal o federal) ni fora (independent) d'Espanya.
El que és important és la participació de tots els partidaris del dret a decidir en una estratègia comú tant a nivell polític com social, molt diferent a les crides a sumar-se en forma subalterna al govern. Es tracta d'arribar a un consens semblant a l'aconseguit des de fa anys sobre la política d'immersió lingüística i que ara s'ha reafirmat davant la Llei Wert.
