lunes, 11 de abril de 2011

PER QUÈ NO UNA FESTA?

El diputat Albert Rivera (Cs) deia que no s’havia de confondre les eleccions democràtiques amb una festa major. Així, intentava menysprear les consultes sobiranistes.

Les eleccions, com les festes, són celebracions, una festa major dels ciutadanes en una democràcia. La gent sol concórrer amb la il.lusió de participar, de decidir, encara que sigui un vot, sobre el futur de seu propi país.

Una de les claus de l’èxit d’aquestes consultes ha sigut la introducció de l’entusiasme, de l’animació als dies de votació. La música tampoc ha estat absent, acompanyant als ciutadans.

Un estil nou requereix la política per atraure al ciutadà a que participi. Una contribució d’aquest moviment sobiranista ha estat donar-li a la política un to alhora seriós i alegre, atractiu, il.lusionant, com el que ha cridat la atenció de 850.000 catalans.

Festa major i eleccions empatitzen.

LA POR A LA IL.LUSIÓ

Davant les iniciatives independentistes, alguns polítics adverteixen: no promoguin il.lusions! Com si això fos una cosa negativa en comptes de considerar-la com motor de creativitat, d’accions, de moviment.

Els que volen mantenir l’statu quo prefeirexen una societat sense il.lusions, tranquil.la, obedient. Precisamente ha estat la il.lusió la que ha mogut el moviment ciutadà pro independència. Aquesta actitud, segur, continuarà després del proper dimecres, quan Convergència Democràtica s’abstingui de votar a favor de la independència en el Parlament de Catalunya.

La il.lusió no és per a persones acostumades a viure a curt termini, pensant en obtenir beneficis fàcils, com els especuladors. En canvi, els qui es plantegen objectius més enllà de sí mateixos, a llarg termini, com és el cas dels qui han participat en el moviment sobiraniste, no tens por del dia següent.

Només un fet. Fa dos anys, la advocada Pilar Fernández Bozal va impugnar judicialment la consulta d’Arenys de Munt (setembre, 2009), no obstant això, la Consellera de Justícia del Govern català, Pilar Fernández Bozal, va votar en la consulta de Barcelona (abril, 2011). Tot un símbol d’això que es diu il.lusió.

L'ATREVIMENT DE CONSULTAR

Les consultes sobiranistes a Catalunya han acabat. En dos anys, associacions de ciutadans de pobles i ciutats han aconseguit mobilitzar 885.000 persones per a pronunciar-se per la independència de Catalunya. A Barcelona han votat el 257.645 (21,37%).

Els resultats sorprenents d'aquestes consultes ciutadanes (no institucionals), simbòliques, no vinculants, creuen un fet polític difícil d'eludir. Més encara, quan han rebut un reconeixement majoritari per la seva serietat, rigorositat i alta eficiència organitzativa.

La alternativa d'independència està en el centre de la política catalana. El Parlament discutirà, per primera vegada, un vot per la independència. Així i tot, cal preguntar-se si és el començament d'un debat institucional sobre el tema. Què faran els partits polítics que es defineixen com a catalanistes?

Alguns d'ells, superararan o no la idea d'independència com a consigna o com un objectiu sense estratègia? S'atreviran a elaborar una carta de navegació seriosa i concreta cap a la independència? Buscaran acords polítics per a guanyar una majoria de catalans que es posin rere l'objectiu de dret d'autodeterminació (dret a decidir), com a pas previ per a definir el futur de Catalunya?