sábado, 6 de noviembre de 2010

L’ELECCIÓ A PROP, ELS ELECTORS LLUNY

Les eleccions autonòmiques s’acosten mentre la manifestació ciutadana del 10-J s’allunya. Obertes les campanyes, ningú posa damunt la taula el projecte sobre Catalunya. Ningú arrisca escriure quin grau d’autogovern aspira aconseguir. Menys, indicar quina estratègia, aliances (polítiques i socials) faria per fer-lo viable a la propera legislatura de quatre anys.

CiU no presenta una definició sobre la seva perspectiva soberanista ni com i amb qui podrà avançar cap allà; ni el PSC la seva aspiració federalista, com tampoc ho fa ICV; ni ERC traça un camí cap a la independència. En canvi, el PPC mostra plans més clars: a curt termini: posar ordre a Catalunya per l’acció de les institucions de l’Estat, i a mig termini: revisar la llei orgànica de les autonomies per assegurar Catalunya dins d’Espanya.

La immensa majoria de la ciutadania que va sortir a expressar-se contra les restriccions imposades per el TC espera poc, malgrat que manifestés el seu desig d’unitat política per reprendre el procés d’autogovern.

És curiós, la majoria política catalana diu creure que Catalunya és una nació i per tant amb dret de decidir per vies democràtiques les seves relacions amb la resta d’Espanya. Tanmateix, els polítics anomenats catalanistes, sembla que no s’ho creuen: ningú s’atreveix a perfilar res nou, seriós, que mogui o provoqui un debat important a l’opinió pública.

miércoles, 29 de septiembre de 2010

PER L'ÀNIMA D'EUROPA...

L’autoritarisme i el neoliberalisme es desplacen ferms per Europa. El retorn de les deportacions massives de ciutadans i les retallades d’arrel de drets laborals i la precarització salvatge del treball així ho evidencien.

El dictat de la Directiva Europea sobre el Retorn d’Immigrants (2008) ja ho anunciava amb la institucionalització de la persecució criminal dels immigrants sense papers (aleshores, 8 milions en els 27 països europeus) i que ara es manifesta amb l’ordre del govern francès als prefectes de la policia per desmuntar uns 300 campaments i expulsar als seus residents, ciutadans europeus, gitanos procedents de Romania i Bulgaria (2010).

La repressió s’estén (ja no distingueix entre estrangers o europeus) i radicalitza (deportacions admnistratives, sense garanties jurídiques). Es tracta de procedir policialment a eliminar als gitanos del territori francès, un col.lectiu estigmatitzat com perillós i indesitjable per el govern de Sarkozy.

La Unió Europea ha assumit la versió neoliberal del capitalisme per resoldre la crisi. Els seus estats confien que les activitats privades (banca, indústria, comerç i serveis) prenguin les seves decisions en mercats lliures, o reduint les seves limitacions.

Els estats europeus, cada vegada més, de ser garants dels drets humans (individuals, econòmics i socials) passen a privilegiar les llibertats dels mercats per els que circulen els fets produïts per les decisions dels grans interessos privats.

L’autoritarisme i el neoliberalisme que comencen a dominar Europa tenen la mateixa ànima: són discriminatoris i exclouents. Fragmenten la societat en ciutadans desitjables i indesitjables; en treballadors acceptables i rebutjables. En sintesi, ambdues corrents condueixen cap a una societat més segregada i desigual, afectant els drets humans i la solidaritat, valors reclamats per els europeus com a propis de la seva identitat.

Per acabar, dues imatges que simbolitzen les dues forces: el President Sarkozy (conservador) dient que continuarà amb la política de deportacions i els presidents dels estats europeus presents callen; i el President Zapatero (socialista) anunciant el canvi de la política econòmica, assumint criteris i mesures de caràcter neoliberal: retallades econòmiques (menys despesa pública), socials (rebaixes de sous, congelació de pensions) i dels drets dels treballadors (facilitar l’acommiadament).

viernes, 24 de septiembre de 2010

LA VEU DEL POETA

El poeta pregona la independència des d’un dels santuaris catalans: el Saló de Cent. Ho fa davant de l’alcalde socialista, el consell municipal, prominents invitats i el van escoltar milers de ciutadans que omplien la plaça Sant Jaume.

La independència està en l’aire, en boca de tots, partidaris i detractors. Una paraula que ha perdut, a Catalunya, l’aurèola de marginalitat, de la por d’anar enlloc, associada a radicals delirants.

La independència ja és part del paisatge urbà, penjada en els balcons de ciutats i pobles, en la indumentària de gent jove o en els quioscos de diaris. Circula i, a vegades, sobresurt en l’espai públic, com en la manifestació del 10-J.

Si el partit independentista va pujar sorprenentment el 2004, després de l’agressivitat i insensibilitat d’Aznar davant el catalanisme, ara és la idea de la independència la que creix, després que Zapatero s’hagi carregat al President Maragall, s’hagi abstingut en la defensa de l’Estatut i abandonat la idea de l’Espanya plurinacional o federal.

La independència ja no és d’un partit. Està dispersa en diferents organizacions i moviments polítics. Però, sobretot, la idea està allotjada, disseminada, per diferents àmbits del teixit social català. Està aquí, arrelant-se, mes sense curs ni orientació. Viu com un estat d’ànim, sense projecció.

I torna el poeta: "potser ha arribat el moment d’acceptar que ha de canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, parlin la llengua qui parlin, volem que la nació es converteixi en una Holanda o Dinamarca en aquest nou ordre mundial". El suggeriment és anar cap a un país “de veritat” o, com es diu, “fet i dret”.

Què millor que una campanya electoral -tots semblen més atents- per a què els que proposen la independència de Catalunya assenyalin un horitzó. Com? Escrivint el perquè de la independència, amb quina estratègia i alliança política i social ha d’aconseguir-se i quin itinerari hauria de recórrer-se. Li important és presentar i debatre un projecte, sense por, sabent que és el començament d’una etapa.

Ja veurem si la veu de’n Joan Margarit serà escoltada o no pels independentistes.

jueves, 16 de septiembre de 2010

COM EN ELS BONS TEMPS

Per què seria “joc brut” publicar les opinions de Pasqual Maragall sobre les properes eleccions, com va dir el President Montilla? Perquè provenen de qui porta la malaltia d’Alzheimer? Aleshores, Montilla pensa que el seu antecessor està inhabilitat per a donar opinions públiques raonables, normals i per tant Convergència va abusar d’ell?

Em temo que no. Si els continguts del pensament de l’ex President sobre les eleccions haguessin estat favorables als socialistes molt probablement Montilla no hauria parlat de “joc brut”.

El que és important són els plantejaments de Maragall, ja no només fora del PSC, sinó mantenint un ideari bastant diferent al de la direcció socialista actual. N’apunto dos:

1) No creu que en les actuals condicions de la política catalana es pugui convèncer a Madrid d’avançar cap un major autogovern, o com ell diu “federalisme diferenciat” i per tant proposa un canvi,
2) Crear un instrument catalanista més obert que els actuals: el partit demòcrata català que reuniria les diferents alternatives de centre i esquerres.

Em temo, que els discutibles plantejaments no seran debatuts pels actuals dirigents dels partits catalanistes, no perquè Maragall pateixi d’Alzheimer, sinó perquè les seves idees produeixen molta incommoditat, especialment en el partit que dirigeix Montilla.

martes, 31 de agosto de 2010

L'HERÈNCIA D'UNA OCUPACIÓ

Els Estats Units abandonen l’Irak sense pena ni glòria. Ho fan en silenci. Deixen enrere les explosions de cotxes bombes a les ciutats i una població plena de por davant la incertesa. És la angoixa de sentir-se en un buit; és la percepció d’estar vivint sense Estat.
Encara, els governants iraquians, no han estat capaços de donar un mínim de seguretat. Mentre el tinent general Babakir Zebari va afirmar que el exèrcit no podrà garantir la seguretat dels iraquiens a causa de la retirada de les tropes d’atacs nord-americanes, el President, en exercici, Nuri al Makili diu que l’exèrcit i la policia seran capaços de d’assumir la seguretat.
Més de 300 persones són víctimes de la violència cada mes, en un país que pot mantenir a la població amb electricitat només quatre hores diàries. Durant set anys i mig, l’ocupació nord-americana va desmantellar l’Estat, va trossejar el país i així va afavorir l’emergència del terrorisme d’Al Qaeda i dels grups sectaris, els que es queden a Irak.

miércoles, 4 de agosto de 2010

A UN MES: MÉS DEL MATEIX?

L'elit catalanista va abandonar a meitat de camí la manifestació del 10-J (recordem que la marxa havia d'acabar a la plaça Tetuan i els dirigents es van dissoldre al Passeig de Gràcia i Gran Via després de caminar quatre carrers).
A la setmana següent els dirigents polítics catalanistes van deixar a l'estacada als centenars de milers de ciutadans que els van demanar unitat per enfontar la crisi a causa de la sentència del TC (recordem que l'acord aconseguit al Parlament de Catalunya es va trencar 48 hores després al Congrés dels Diputats a Madrid).
El PSOE no va acceptar sumar-se a votar una declaració dels partits catalanistes i tot seguit va demanar al PSC redactar un altre text per votar-lo al Congrés. Així evitava participar de la imatge que produiria el fet que Catalunya, representada pel vot del Parlament, aconseguia la aprovació de Espanya, representada pel Congrés dels Diputats.
El PSC va admetre la decisió del PSOE demanant a la resta de partits catalanistes sumar-se a la nova declaració. D'aquesta manera la iniciativa que aprovaria el Congrés ja no seria del catalanisme, sinó del PSOE-PSC. Els socialistes catalans optaven per seguir al PSOE en comptes de continuar al costat de CiU, ERC i ICV.
Ni la sentència del TC ni la manifestació del 10-J han estat suficient per obrir una nova etapa a la política catalana. Després de un mes d'ambdós esdeveniments i abans de l'elecció d'un nou Govern, la divisió creix.
El PSC ha preferit distanciar-se de la resta de partits defensors de l'Estatut i embolicar-se amb un Gobierno de Zapatero satisfet amb la sentència i que només podrà oferir iniciativas que tranquil.litzen als catalans. CiU aprofita per allunyar-se també, i es planteja guanyar amb majoria absoluta la propera elecció.
Ni un govern tripartit ni un govern monocolor de CiU aconseguiran els seus objectius de que sigui reconegut el dret a desenvolupar l'autogovern a Catalunya. Per a això es requereix construir una majoria política i social més amplia com la insinuada el 10-J, la que no és possible amb un PSC governant sense autonomia del PSOE i un CiU governant en solitari. Ambdues situacions condueixen a la política de peix al cove, es a dir, més del mateix.

miércoles, 21 de julio de 2010

CIUTADANS I PARTITS

Mentre la manifestació ciutadana del 10 de juliol va considerar-se com a "màxima" per la seva qualitat (diversitat, continguts clars i ferms, i estil expressiu i cívic) i per la seva quantitat (centenars de milers), la declaració de partits catalanistes, apareguda dies després, va ser condiderada de "mínima", fins al punt que va ser rebuixada per un del seus signants, el PSC, al votar-se a Madrid després del debat sobre l'estat de la nació.
Ciutadans i partits, tan lluny, tan a prop, no semblen encaixar. De sobte aparenten sintonia a l'autodefinir-se com un nació amb voluntat de fer un estat dins o fora de Espanya, però aviat els partits desconnecten i s'emboliquen en disputes estretes, sense interés ciutadà.
La propera tardor els ciutadans i el partits han de trobar-se en unes eleccions en mig de la crisi catalana-espanyola. Si el partits catalanistes desitgen ser considerats seriosament han d'aconseguir que una gran majoria vagi a votar. Segon càlculs actuals, més del 50% s'abstindria i un gran número votaria en blanc, voluntats que representen desafecció i per tant debilitat si es vol negociar amb Espanya amb algunes possibilitats d'èxit.
Les eleccions no poden ser motiu per romadre en un baix nivell polític. Al contrari, podrien ser la una oportunitat per entusiasmar a l'electorat desencantat. Com? Aixecant la qualitat dels debats, amb partits que expliquin una alternativa consistent en els seus objectius, transparent en la seva estratègia i creatius en el seu estil d'acostarse als ciutadans.
Però sobretot, partits que transmetin, a la campanya mateixa, la voluntat de ser una opció de govern oberta a fer amplies alliances polítiques nacionals i democràtiques amb els seus competidors, per a que el futur govern sigui recolzat per una gran i diversa majoria de ciutadans que obligui a l'estat espanyol a tenir en compte de debò als catalans.

sábado, 17 de julio de 2010

MONTILLA I ZP

Fa temps que el president Montilla va parlar de dels perills de desafecció dels catalans respecte d'Espanya. Un missatge que va adecreçar al govern i les institucions de l'Estat en el context de les deliberacions i dels tres anys i mig de sentències fallides del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.
La sentència ha arribat i els catalans s'han emprenyat, van sortir al carrer en forma massiva. La desafecció, anunciada per el president català, es va estendre com taca d'oil. La voluntat de fer una nació plena i, més enllà, per apostar per arribar a la independència d'Espanya s'han sentit fort.
Des de Madrid, el ministre Rubalcaba diu que en democràcia s'han de considerar les veus del carrer. No obstant, el presidente Zapatero ha minimizat del succeït al carrer quan diu que es tracta d'un malestar passatger dels catalans i afegeix qu aquest Estatut li dona a Catalunya facultats com mai.
La propera entrevista entre Montilla i Zapatero és una oportunitat per aclarir si el govern espanyol està per oxigenar unes relacions que evidencien esgotament i, un cop recuperades, si s'està disposat a obrir un diàleg que repari el desfet per el Tribunal Constitucional.
Parodiant a un dels pares de la Constitució, Miquel Roca, saber si el govern espanyol "vol tot l'Estatut", o acceptar les rebaixes aprovades per el Tribunal que tanquen l'autogovern. Aques ùltim, sense dubte, augmentaria la desafecció predita pel president Montilla i que ja està al carrer.

miércoles, 14 de julio de 2010

L'HORA CATALANA

Quins efectes tindrà entre els partits denominats catalanistes la sentència del Tribunal Constitucional, que tanca el procés de l’autogovern català, i la massiva manifestació dels catalans el 10 de juliol a favor de fer de Catalunya una nació política, dins o fora de Espanya?

La unitat de les diferents opinions dels ciutadans expressades aquell dia, serà o no representada pels partits que s’hi van adherir? Difícilment podrà ser així si es considera el to de marcada afirmació nacional i, més encara, vista la forta presència independentista, aspectes de moment inassumibles per part d’Espanya.

El PSC, col·locat entre el seu catalanisme i la seva pertinença al PSOE, haurà de decidir si aquesta vegada assumeix la clau catalana i pacta amb la resta de partits catalanistes o bé es refugia en la clau partidària supeditada als interessos del PSOE.

Per una altra banda ERC, exigida per la presència d’independentistes, pot sentir-se temptada a proposar una unitat sense considerar el pacte amb Espanya, i CiU es pot veure condicionada a fer un pronunciament de to sobiranista.

Per ara la unitat és només en torn al rebuig de la sentència del Tribunal Constitucional, però la manifestació del 10 de juliol exigeix un pronunciament sobre quins són els següents passos per recuperar el procés de desenvolupament de l’autogovern.

Mentrestant, el presidente Rodríguez Zapatero espera sense immutar-se, satisfet amb la decisió del Tribunal, l’arribada del president Montilla, confiant que la seva molèstia per la sentència hagi desaparegut i es presenti a La Moncloa amb la seva tranquil·litat acostumada.

martes, 13 de julio de 2010

LA INDEPENDÈNCIA DE L'10 DE JULIOL

Els crits d’independència van impregnar la marxa de centenars de milers de catalans al llarg de tot el seu recorregut, des de el Passeig d’Gràcia i la Diagonal fins a la plaça Tetuan. Una paraula que deixa enrere la seva marginalitat de quan era utilitzada només per grups tipificats de radicals, i que en aquest segle, poc a poc, s’ha anat incorporant al llenguatge habitual (no oficial) dels catalans.

El què es va viure el dissabte, 10 de juliol, és una de les manifestacions dels canvis que s’han vingut produint en la societat catalana. Cada vegada més s’aprecia la conveniència i la possibilitat de desenvolupar-se com una nació política, es a dir, amb capacitat de decidir el propi destí, o bé, exercir l’autogovern que el Tribunal Constitucional li ha negat.

La majoria dels presents van manifestar la seva voluntat de fer nació i per tant ser independents. Això podrà ser dins o fora de Espanya, dependrà si aquesta s’obre a reconèixer la singularitat política i no només històrico-cultural de Catalunya.

Ara, abans de les eleccions de la tardor, veurem si aquesta manifestació va commoure als partits catalans i fan una campanya política en la qual expliquin i debatin, de cara als ciutadans, les diferents proposicions sobre el futur pròxim de Catalunya, on les discrepàncies siguin font d’enriqueriment de les possibilitats d’acords consistents a partir del nou govern de la Generalitat.

lunes, 19 de abril de 2010

PP I DRETS HUMANS

L’oient va aconseguir, enmig d’un intercanvi de paraules furibundes entre tertulians, amb tota calma introduir la pregunta: ¿Per què li costa tant al Partit Popular asumir els drets humans?

El diputat popular Jorge Fernández, un dels tertulians, sensibilizat, amb serenitat va respondre que el Partit Popular sempre ha tingut la Carta dels Drets Humans de 1948 en el seu ideari i va mencionar diferents experiències dictatorials al món que el partit ha rebutjat sense dubtes. Però, entre aquestes no va esmentar la dictadura de Franco.

Si el Partit Popular reconegués els drets de les víctimes de les violacions dels drets humans durant el franquisme, es a dir, dels familiars a conèixer les causes del seus morts i a recuperar les seves restes enterrades en fosses comunes, seria una contribució a tancar les ferides encara obertes a la Espanya d’avui.

Però, a més, si el Partit Popular és un partit democràtic i els drets humans formen part de la seva fonamentació política, doncs, què li impideix afavorir les causes per investigar els delictes per desaparicions forçoses de persones, reconegudes per l’Estat espanyol com imprescriptibles, succeïts sota una dictadura oposada a l’identitat democràtica del Partit Popular?

sábado, 10 de abril de 2010

PINOCHET SÍ, FRANCO MAI

Per què per al Tribunal Suprem, el jutge Baltasar Garzón tenia facultat per investigar els crims comesos durant la dictadura xilena i en canvi no la té per fer-ho sobre els crims de la dictadura espanyola?

Una resposta possible pot ser perquè Pinochet estava viu, detingut a Londres i Franco és mort, enterrat al Valle de los Caídos. Aquesta suposa un objetiu limitat de la justícia: la penalització de responsabilitats individuals, però omet els drets de les víctimes a conèixer les circunstàncies de la mort de seus familiars, a buscar l’indret on es troben, a identicar-los i a recuperar les seves restes. En síntesi, rehabilitar o reparar les injustícies comeses.

En tots dos casos es tracta de delictes contra la humanitat, és a dir, de desaparicions forçoses de persones que, segons la doctrina jurídica moderna, són imprescriptibles mentre no s’hagin trobat els despareguts o les seves restes, per tant no correspon, en el cas espanyol, invocar la llei d’amnistia de 1977 per no iniciar investigacions sobre aquests delictes. Una altra cosa és veure si correspon o no responsabilitats penals.

Com explicar la paradoxa del Tribunal Suprem de acceptar en un cas y refusar en l’altre les competències per investigar crims similars. En aquests dies es parla d’un fet amagat en el silenci: la justícia espanyola, a diferència de les forces armades, per exemple, no va passar per reformes en el procés de transició.

Una part important dels jutges arrosseguen la idea de no tocar el periode franquista, una actitud semblant a la Rúsia actual respecte del periode estalinista soviètic. Una mostra d’això ha sigut la reticència a fer justícia obrint fosses comuns per trobar restes de desapereguts durant el franquisme.

Però aquesta consideració, la de resistir-se a la justícia de cara al futur, també la tenen les administracions autonòmiques sota la direcció del Partit Popular, no interesades en atendre els drets de les víctimes del franquisme que busquen als seus sers estimats.

Per acabar, seria verosimil que Carlos Dívar, president del Consejo Superior del Poder Judicial fes una declaració similar a la feta recentment per el president de la Corte Suprema xilena, Milton Juica: “la Corte Suprema en épocas pasadas (es referia als disset anys de la dictaduta de Pinochet) no estuvo a la altura de los acontecimientos (crims contra la humanitat)”.

martes, 30 de marzo de 2010

EL FRANQUISME A PRIMERA PLANA

¿Es pot donar per tancada la Guerra Civil? es preguntava l’historiador Gabriel Jackson fa un any i mig A l’inici, del segle XX, es comencen a projectar uns documentals a la televisió, a parlar i preguntar-se sobre la guerra civil, la dictadura franquista i les seves víctimes, després de més de dues dècades de silenci, d’amnèsia, de treva.

Ara aquests són temes freqüents d’exposicions públiques, de conferències i seminaris acadèmics, d’articles i reportatges periodístics, de debats parlamentaris, de controvèrsies entre la dreta i les esquerres; la jerarquia catòlica i partits i persones de pensament laic i ara mateix entre franquistes i jutges i entre jutges conservadors i progressistes.

En no més de deu anys el conflicte s’ha declarat. És la lluita entre descobrir o perpetuar les làpides que amaguen delictes i restes de víctimes. La justícia del segle XXI truca a les portes de la democràcia espanyola, aquella que no només persegueix identificar i penalitzar als que ordenen i executen en forma sistemàtica l’eliminació dels seus enemics, sinó també reconèixer i reparar les víctimes que viuen i les que són mortes.

133.708 espanyols i espanyoles estan desapareguts i per tant el delicte no ha prescrit. Molts d’ells han de ser sota les 1.850 foses comuns fins ara localitzades a Espanya. No obstant això, els tribunals es neguen a investigar fins al punt de processar al jutge que s’ha decidit buscar el que s’amaga als ciutadans espanyols fa més de 70 anys.

A la pregunta de l’historiador, els fets mostren les ferides obertes

martes, 23 de marzo de 2010

LA NEU S'HA LIQUAT, LA BOIRA S'HA FET DENSA

És creïble Endesa quan diu que la destrucció complerta de 33 torres d’alta tensió, de més de 500 de mitja tensió i centenars de baixa tensió, és conseqüència de les tones de gel acumulades sobre els cables elèctrics i de l’efecte de vents d’excepcional intensitat i a més a més que aquestes instal.lacions havien sigut construïdes d’acord a la legislació vigent i a l'aprovació regular de les inspeccions reglamentàries?

Els dubtes sorgeixen quan diu que tot això és resultat de “una catástrofe sin precedentes para el sistema eléctrico”. Una explicació fal.laç si admetem que aquestes intenses nevades s’han produït amb certa regularitat a Catalunya, com les recordades del 2001, el 1986 i el 1962. Per tant, sí que hi havia suficients precedents per estar preparats.

La neu se n’ha anat, però roman una boira espessa que bloqueja explicacions creïbles i sobretot mesures transparents i consistents. Per això cal una investigació tècnica i administrativa per determinar la fermesa dels materials (torres), la qualitat del manteniment i la serietat de la fiscalització pública del funcionament del sistema.

Les accions de la natura (terratrèmols, inundacions, huracans, tempestes de neu) revelen el que han fet l’administració (en els seus diferents nivells) i l’empresa privada amb el territori i quin grau de concordança han tingut les seves realitzacions amb les necessitats de la ciutadania. Sempre, davant qualsevol catàstrofe, hi ha responsabilitats públiques i privades sigui per acció o per omissió.

El futur pròxim dels ciutadans de les comarques gironines, encara que i també de la resta del país, requereix no només conèixer als responsables, sinó també, seguidament, que es faci una política amb transparència. Només així es podrà netejar la boira que ha deixat descoberta la tempesta.

lunes, 15 de marzo de 2010

DAVANT DE L'ESCAMOT D'AFUSELLAMENT

De sobte, Baltasar Garzón sembla estar davant d’un escamot d’afusellament.

El jutge ha estat sorprès en un lloc perillós on conflueixen passat i present. Ha creuat la intangible zona franquista amb l’ànim de moure el què està amagat sota el silenci de vius i de morts, i s’ha atrevit a traspassar una zona fosca de la vida privada del Partit Popular.

El moviment obstinat del jutge és desusat, sorprenent, paralitza als sospitosos, inquieta. La seva temeritat d’envestir contra delictes atrau, siguin contra el poder polític de socialistes (Gal) o de populars (Gürtel); o del terrorisme d’estat (Pinochet, Videla) o de grups (ETA i el seu entorn polític, financer, logístic i publicitari).

Però aquesta vegada, el jutge l’ha emprès alhora contra la dreta espanyola ombrada per crims contra la humanitat ahir i per la corrupció avui. Això sembla intolerable per a una justícia, de majoria conservadora, “hecha unos zorros por el ganado que hay dentro”, segons l’ex-president Felipe González.

La sentència que es prepara s’assembla a les que s’apliquen als bojos, els que s’extravien amb les seves extravagàncies i per tant s’han d’apartar, posar fora de circulació, perquè la seva bogeria consisteix en anunciar un saber prohibit, ocult, com un secret, com una veritat inaccessible a les entranyes del món, en aquest cas, de la dreta espanyola d’ahir i d’avui.









miércoles, 10 de marzo de 2010

L'EXEMPLE DE LA CEOE

Per començar a contractar joves (el 39,6% dels actius, menors de 25 anys, estan a l’atur), la CEOE (associació dels empresaris espanyols) va plantejar fer contractes de treball sense cotitzacions socials, amb sou inferior al salari mínim, sense indemnitzacions per acomiadament, sense dret a l’atur i amb possibilitat d’acomiadar en qualsevol moment.

Una narració que va fer saltar a la memòria les condicions del nens i joves que treballaven a la indústria al segle XIX, a Anglaterra. El rebuig va provocar tant soroll, que el director de Relacions Laborals dels empresaris va dir que allò només era “un exemple”. Precisament dir això és inquietant, en comptes de dir que que era una idea dolenta, des de el punt de vista dels drets humans al camp laboral.

“Un exemple” es refereix a una iniciativa modèlica, a una pauta que s’ha de seguir…

Quin serà el pròxim “exemple”?